Un dels dubtes més habituals dels pares quan es planteja iniciar teràpia és: “¿però si no vol parlar, de què servirà?” És una pregunta legítima. Però la teràpia amb adolescents funciona d’una manera que sovint sorprèn les famílies.
El silenci té molts idiomes
Quan un adolescent arriba a una primera sessió en silenci, tancat o desconfiat, no necessàriament significa que no passarà res. Sovint, el silenci és una manera de veure si aquest espai és segur. De posar a prova si serà jutjat. De veure si el terapeuta és “com els adults de sempre” o si hi ha alguna cosa diferent aquí.
La confiança no es demana: es guanya, i es guanya amb temps i amb consistència.
La teràpia no sempre és parlar
Hi ha moltes maneres de fer teràpia que no depenen de les paraules. El joc, el dibuix, el fang, la música, el moviment: tots són canals expressius que permeten que coses que no es poden dir de manera directa trobin una via de sortida.
Amb adolescents, sovint el treball passa per crear un vincle, per sentir que aquell espai és d’ells i no dels pares, per poder ser sense haver de donar explicacions.
Respectar el ritme
Forçar un adolescent a “obrir-se” en teràpia sol tenir l’efecte contrari. El procés terapèutic amb adolescents requereix paciència i respecte pel seu ritme. A vegades, les primeres sessions semblen “no anar enlloc” i de sobte, quan el vincle s’ha establert, les coses comencen a moure’s.
Si el teu fill o filla no vol venir a teràpia, parlem-ho. De vegades hi ha maneres de fer el primer pas que no generen tanta resistència.
Si aquest article t'ha resultat útil i vols parlar-ne amb mi, pots escriure'm sense compromís.