Posar límits és una de les habilitats que més costa, i una de les que més freqüentment apareix en teràpia. Moltes persones arriben amb la sensació d’estar sempre disponibles per als altres, d’acabar fent coses que no volen fer, o de sentir-se culpables quan diuen que no.
Per què ens costa tant?
Darrere de la dificultat per posar límits gairebé sempre hi ha alguna cosa apresa: la idea que les nostres necessitats importaven menys, que dir que no generava conflicte, o que el nostre valor depenia de quant fèiem per als altres.
Aquests aprenentatges solen venir de la infància i s’instal·len com a maneres de funcionar automàtiques que, de grans, continuen governant les nostres decisions.
Límits des de la connexió, no des de la distància
Un dels malentesos sobre els límits és creure que posar-los significa allunyar-se dels altres o ser “egoista”. En realitat, els límits sans permeten les relacions genuïnes: quan saps fins on pots arribar i ho comuniques, les relacions es construeixen sobre una base real.
Com treballar-ho
En teràpia, aprendre a posar límits implica:
- Reconèixer les pròpies necessitats i considerar-les legítimes
- Identificar els patrons que et porten a dir que sí quan vols dir que no
- Practicar la comunicació des d’un lloc assertiu, no agressiu ni submís
- Gestionar la culpa que sovint apareix quan comences a canviar
És un procés gradual, però que transforma profundament les relacions i la relació amb un mateix.
Si aquest article t'ha resultat útil i vols parlar-ne amb mi, pots escriure'm sense compromís.