Acompanyar sense controlar és una de les paradoxes més difícils de la parentalitat. Volem que els nostres fills estiguin bé, que no sofreixin, que facin bones tries. I des d’aquí, sovint sense adonar-nos, ens situem en un lloc que no els deixa espai per créixer.
L’ansietat parental
L’ansietat que sentim com a pares i mares quan veiem els nostres fills en dificultats és real i comprensible. Però quan aquesta ansietat ens governa, tendim a fer coses que, paradoxalment, generen el contrari del que volem:
- Solucionar problemes que l’adolescent hauria de resoldre ell mateix
- Protegir tant que no poden aprendre de l’error
- Controlar per la por, no per l’educació
- Transmetre el missatge implícit que no confiem en ells
Acompanyar vs. controlar
Acompanyar significa estar present, estar disponible, crear un vincle de confiança on el fill o filla sàpiga que pot acudir quan ho necessiti. Controlar significa intentar gestionar el que fa, com ho fa i com se sent.
La diferència és subtil però enorme. L’acompanyament construeix autonomia; el control la limita.
El teu propi benestar
Una de les claus per acompanyar sense controlar és treballar la pròpia ansietat com a pare o mare. Sovint, el que ens fa controlar no és el que fa el fill, sinó el que sentim nosaltres davant d’allò que fa.
L’acompanyament familiar pot ser un espai per treballar tot plegat: la relació, la comunicació, però també el propi benestar de cada membre de la família.
Si aquest article t'ha resultat útil i vols parlar-ne amb mi, pots escriure'm sense compromís.